Tot i que el cinema i, sobretot, la televisió t’han fet més populars, la teva carrera començà dalt dels escenaris. Una actriu com tu, que estima el teatre, ens sabria convèncer de la seva importància en la societat actual?
Per mi el teatre és l’últim reducte ancestral i una mica artesà que queda de la feina de representar, d’explicar històries. Penso que els homes tenim la necessitat d’explicar la vida per entendre-la. Actualment s’explica amb literatura, amb cinema, amb moltes coses, però al teatre és l’únic lloc on encara l’intèrpret estableix una comunió directa amb el públic. No hi ha cap mitjà que emmascari, ni que tapi, ni que enganyi, ni que manipuli. El teatre potser és allò que ens connecta més amb el nostre inconscient, amb un món més instintiu, més emocional, menys racional. Això n’és la base, després hi ha molts tipus i moltes maneres de fer i d’entendre el teatre: com a entreteniment, per passar l’estona, que està molt bé,... o com a reflexió, per entendre’t una mica més a tu mateix i el món que ens envolta. I això és art. Jo penso que aquí hi ha la diferència. Passa el mateix que amb la música; n’hi ha que l’oblides l’endemà d’anar a un concert o quan ha passat de moda, i n’hi ha que, d’alguna manera, sempre connecta amb l’ànima i amb el món més obscur de les persones.
Dónes molta importància a aquest món interior, a la nostra part més irracional...
Penso que és el més important que tenim. Tota la resta es pot explicar, racionalitzar, justificar, pots fer teories contràries i mantenir-les. La dialèctica és esplèndida i et pot enganyar molt. L’única cosa que mai no enganya és aquest món més emocional, això que no pots trair perquè ho portes a dins.
Ets una actriu que ha passat per tots els mitjans. Decidir quin t’agrada més
deu ser difícil, però ens agradaria que ens diguessis quins creus que són els
aspectes positius i negatius de cada un d’ells.
Comencem pel teatre?
El teatre té molts punts positius! Pots treballar amb un equip de gent durant dos mesos intensos d’assaig en què es poden provar moltes coses dia rere dia, s’estableixen relacions personals i un pot enriquir-se molt dels altres. Un dels inconvenients del teatre és la distància: estem molt acostumats al primer pla de la televisió i, el públic, si té l’escena lluny i no et veu la cara ni els ulls, desconnecta abans. Si no treballes en sales petites es perd molt i no es pot crear tanta tensió. Abans hi havia una manera d’interpretar molt més gran i gestual; ara la interpretació ha passat a ser més íntima i aquesta relació en un teatre de mil localitats no es pot establir. A mi m’agrada treballar en sales de tres-centes persones com a màxim i, curiosament, aquestes estan desapareixent L’altre inconvenient, entre cometes, del teatre és haver de fer la funció cada dia perquè és un pal! És dur si vols una vida més o menys estable. A mi m’agradaria fer funció de dijous a diumenge,... estaria bé, no? (riu). De totes maneres, ja he dit que era un inconvenient entre cometes.
I què ens en pots dir, del cinema?
És molt diferent perquè al teatre tu has d’anar a buscar la gent i, en canvi, en cinema has de deixar que la camera et busqui a tu. És fantàstic, i et permet treballar tot un altre tipus de coses... tens el primer pla i la mirada, que són molt importants i donen molt de joc. També és veritat que la càmera veu els pensaments de les persones i no pots enganyar gaire perquè es nota de seguida. Has de tenir les coses molt clares i no pots utilitzar sempre els mateixos recursos. Has de ser molt autèntic... tot i que amb teatre també!
Però segur que el cinema té algun inconvenient...
Sí, que no pots treballar en equip. Pràcticament no s’assaja i la relació amb els companys o bé sorgeix perquè hi ha una química extraordinària... o no sorgeix. A més, hi ha molts directors de cinema a qui no els agrada assajar perquè sovint saben dirigir la càmera però no les persones. Diuen que assajant es mecanitza i que el cinema ha de ser fresc. A veure, si som actors,... t’ho farem fresc cada dia! Però assajant, treballant-ho, podem arribar més lluny i es poden trobar coses que potser d’una primera lectura no te les esperes. Quan et trobes un director que sí que vol assajar el resultat és molt bo.
I, en televisió, passa el mateix?
En televisió és pitjor perquè és més ràpid i encara s’assaja menys. El que passa és que si fas una sèrie continuada, vas recreant més el personatge. El producte és de consum ràpid, es crema molt de pressa i, per tant, els plantejaments són molt més baixos.
Ara ets una actriu de renom i molt coneguda, però sempre ho has tingut tant clar que et dedicaries al món del teatre?
No! Jo vaig acabar el COU i volia deixar d’estudiar. A més no sabia què volia fer... hi havia moltes coses que m’agradaven, volia ser mestra, psicòloga... Jo estava en un grup de teatre de Sant Cugat i la meva millor amiga de l’època em va dir que s’apuntava a l’Institut del Teatre i jo vaig decidir fer el mateix. Vaig pensar que, com que era horari de tarda, podria treballar durant els matins i guanyar diners per anar-me’n de viatge a l’estiu... que és el que tenia ganes de fer! (riu). En absolut vaig pensar que em dedicaria a això perquè, quan jo vaig començar, a Barcelona hi havia quatre teatres en funcionament, no hi havia televisió autonòmica i el cinema català era inexistent. Vaig fer el primer curs i ho vaig deixar perquè vaig pensar que allò no era per mi... i vaig començar magisteri. Però vaig adonar-me que tampoc era el que m’agradava i vaig tornar a l’Institut... Seguia pensant que no em guanyaria la vida amb el teatre, però això no em preocupava perquè ja treballava i sempre trobava feines. Vaig acabar l’Institut i em van trucar de seguida del Lliure. És com si el destí hagués decidit per mi... I per això sóc aquí perquè, si hagués hagut de fer molts càstings o passar moltes penúries, no crec que hagués seguit; hagués confirmat la idea que d’això no es podia viure i hagués plegat.
Perquè... actor o actriu s’hi neix o s’aprèn?
Hi ha d’haver un talent. Però penso que aquest talent hi ha de ser per qualsevol cosa que decideixis fer a la vida. Els metges, els pintors, els directors de cinema i els realitzadors també han de tenir unes qualitats. Jo no sé si la vocació existeix, però sí que penso que tothom té més facilitat per fer un tipus de coses. Jo, per molt que volgués pintar, sóc negada i no ho aconseguiria mai encara que passés anys en una acadèmia. S’hi ha de néixer, tot i que després també hi ha una part d’escola i molt treball.
Què és el primer que et ve al cap al recordar els personatges següents?
La Susanna de Les noces de Fígaro...
El Fabià Puigserver.
La Marta de Terra Baixa...
L’amargor del personatge... i la malaltia del Fabià.
La Nela de La infanticida...
El meu primer fill.
La Laura de Paraules Encadenades...
Una aventura meravellosa.
L’Eulàlia de Nissaga de Poder...
Un canvi en la meva carrera.
La Claudia de Los Sin Nombre...
Un món a descobrir.
L’Olga de Crims...
Una inconscient.
La Blanche d’Un tranvía anomenat desig...
Una dona al límit de la seva existència.
En els darrers temps has interpretat personatges de pes i la teva fama ha crescut espectacularment gràcies als serials televisius. Però, com és que no has treballat fora de Catalunya?
Pels meus fills. Els he tingut perquè he volgut i sé que aquests anys, tant per ells com per mi, són molt importants i no me’ls vull perdre; no vull estar lluny. I no és un sacrifici de mare, no, no, no... sinó que m’ho passo bé. I clar, allunyar-me a fer una pel·lícula a Madrid, potser sí, però anar a fer teatre, que és el que més m’ha sortit... no, perquè has d’estar massa temps fora de casa. No seria feliç! Jo tinc una teoria: un ha de ser feliç a la vida... perquè són tres dies i dos està núvol!
Tot i això "Los Sin Nombre" s’ha traduït a moltes llengües i ha rebut molt bones critiques internacionals i Nissaga també s’ha emès a altres països i ha aconseguit un gran èxit.
Sí, l’any passat em va venir a veure al Romea una noia hongaresa que deia que, arran de Nissaga, havia seguit tots els meus treballs. Sí, sí... va ser brutal...!
I aquí, a Catalunya, com t’expliques que el sentiment que va despertar aquesta sèrie encara sigui actualment viu a internet, per exemple?
Suposo que va saber connectar amb l’inconscient de la gent. Per mi Nissaga s’escapava una mica del que han estat les altres telenovel·les. No tractava de les coses quotidianes de la vida que la gent mira i oblida. De fet, no crec que el quotidià interessi gaire. A Nissaga es parlava d’altres coses, molt més bèsties; d’una manera “culebronera”, però les passions eren al límit i les persones per sobreviure lluitaven fins al final. Va ser important perquè la gent hi estava molt abocada i s’identificava amb els personatges i t’estimaven i era, bé,.. un munt de passions...
Parla’ns dels teus últims treballs i dels nous projectes.
La setmana que ve comencem a assajar Majoria Absoluta i al gener es comença a rodar. Serà una tv-movie que, tot i que tindrà un principi i un final i es podrà vendre com una pel·lícula independent, serà el punt de partida d’una sèrie de TV3. La tv-movie la dirigirà el Joaquim Oristrell però la sèrie no, tot i que els guions seran seus i hi haurà els mateixos actors. I serà una comèdia! Amb el Jordi Bosch de parella, que em fa molta il·lusió!!
Trencarà amb la teva imatge de dona dramàtica i glamourosa?
No, surto molt mona! De glamourosa, seguirem igual! Ara, clar, és una comèdia... Ja n’he fet de comèdia en teatre i m’agrada molt, m’ho passo molt bé. Però bé, si la gent vol veure’m plorar, doncs no, aquesta vegada no plorarem!
Recentment has acabat de rodar Mirall Trencat. Quan ho podrem veure?
Suposo que l’any que ve s’emetrà a TV3. És una sèrie de la qual estic molt contenta. He vist coses perquè l’he hagut de doblar al castellà i realment l’Orestes Lara ha fet una feina preciosa, molt agosarada i amb pocs mitjans. I la Carme Elias està esplèndida, potser és un dels millors treballs que li he vist. A mi m’ha tocat fer el personatge de la minyona callada, soferta i... és preciós, és una dona encantadora! Recordo que l’Orestes Lara al principi em deia “Jo la odio, aquesta tia.... no protesta, la tenen sempre amargada i continua dient que sí als senyors... amb aquesta poca capacitat de reacció!”. Però quan vam acabar em va dir “l’he acabat entenent i l’he acabat estimant”.
Ara per ara, no tens cap projecte de teatre?
No, tenia una cosa però amb la sèrie no puc. Ja he dit que jo vull disfrutar dels meus fills i, a més, també m’ho vull passar bé treballant. No tinc ganes d’estar sempre pendent del rellotge. Ja ho vaig fer una vegada, amb Nissaga i Paraules Encadenades i és dur. No acabes disfrutant de res i no... Hem vingut al món a disfrutar! Serem més pobres però disfrutarem!
Has treballat amb directors joves (Los Sin Nombre), participes en projectes innovadors (Crims)... Podríem dir que ets amant del risc?
Sí, penso que tots ens hauríem d’arriscar perquè si no et quedes estancat. A veure, seria arriscar-me si m’hi anés la vida... però l’únic que puc perdre és crèdit i, bé, ja el recuperarem! (riu). No és tant greu...Anar tirant mà dels recursos que ja saps que funcionen és la mort de qualsevol artista. A cada treball t’ho has de replantejar tot de nou i no et serveix dir “aquí un silenci queda perfecte, aquí una mirada...”. No, perquè és millor arriscar-se i començar una mica de zero!
La campanya anti-tabac que vas fer l’any passat va ser una mena de teràpia per desintoxicar-te del teu paper en l’adaptació de l’Estudio 1 del "Después de la lluvia" de Sergi Belbel?
Ha,ha,ha!! Vaig tenir molts problemes... Per fer la campanya de publicitat em volien fer firmar una clàusula que deia “No fumaràs en públic”, perquè a vegades hi ha gent que fa aquestes campanyes i diu que han deixat de fumar però no és veritat. Jo no, jo vaig deixar de fumar, fa 11 anys! Quan actuo fumo uns cigarrets que són d’herbes, de la farmàcia, que fan molta pudor però, clar, la gent em veu fumar... perquè al Tramvia també fumava! Però al final m’ho van deixar fer. Vaig pensar que era una cosa per la qual era bo fer una campanya; els índex de dones fumadores van in crescendo i això no pot ser... no va bé per la pell! (riu).
Mai t’has penedit de dedicar-te al món del teatre?
No. M’ha donat molt el teatre... molt, molt! M’ho ha donat tot: una manera de viure, d’entendre la vida, d‘entendre la gent i d’entendre’m a mi mateixa. Home, me’n penedeixo quan estic acabant una feina i no en tinc una altra en vistes i penso “ara de què viuré?” i pateixes. Però després penso que ara, tal i com està la feina, això em passa a mi i li passa a tothom. Aquest neguit econòmic i vital fa que sempre estiguis amb el cul “en movimiento” està bé. És una inestabilitat a la qual no m’acostumo, perquè costa, sobretot quan tens una família per mantenir i el teu home fa el mateix que tu, però també et dóna un “no assentar-te a la vida” i un no deixar de lluitar. M’has agafat en un bon dia perquè n’hi ha que dic absolutament el contrari!
Copyright © emmavilarasau.net 2003. Tots els drets reservats.
