D'on surt l'Emma Vilarasau? Tens antecedents teatrals a la teva família?
No, i ara! M'expliquen que un besavi meu de Barcelona tenia la veu molt maca i cantava sarsuela. A mi, des de molt petita m'agradava disfressar-me i fer d'altres persones, suposo que per insatisfaccions o inseguretats. De petita tenia molts complexos que continuo tenint, però ara els porto millor. Recordo que va venir una temporada a casa una senyora de Múrcia, que parlava castellà, per substituir la nostra tata que s'havia posat malalta. Portava sempre una bossa de malla i un moneder així de gran. Llavors jo em disfressava d'ella i feia d'ella per casa. Parlava en castellà i posava el moneder així. La meva mare n'estava fins els nassos. Sempre em va agradar disfressar-me. I a les primeres funcions que es feien a les monges ja m'hi vaig posar.
Tu ets de Sant Cugat, oi? Com va ser la teva infància? Vas ser una nena feliç?
Sí. A part dels complexos, vaig ser una nena molt feliç. Vaig tenir una infantesa feliç però una adolescència molt difícil, això sí, per problemes meus. Allò que no saps on ets, ni qui ets, ni el que vols, ni on vas, ni per què. Com que era una persona insegura m'apuntava a totes les mogudes i em vaig ficar en merders considerables. Així que vaig poder me'n vaig a anar a estudiar a Barcelona. D'amagat dels meus pares, que em volien dur a una acadèmia, em vaig apuntar a l'institut Boscan, que era un dels més canyeros de Barcelona. I a casa em van dir: «Ara et matricularem», i jo els dic: «Gràcies, però ja estic matriculada». Va ser un disgust...! Però vaig continuar. Allà hi vaig agafar una mica de consciència política del que era Catalunya, un país prohibit... Totes aquestes coses que a les monges ni flores.
A quina època era tot això?
Jo vaig fer COU l'any que va morir Franco. Estava la cosa que bullia. I anava a les manifestacions i a repartir fulls de propaganda al Metro. Em va agradar...! Una mica ja entenia el que era tot això, però el que a mi m'agradava era el merder. Vam estar a totes les mogudes de la Universitat, recordo els cavalls, les pilotes de goma, la policia, els grisos... Recordo la manifestació pel Boadella...
Bé, tornem al teatre. Quan t'hi vas començar a interesar?
Oh! No es pot deslligar una cosa de l'altra, eh? Tot va molt junt. Ja he dit que vaig començar a les monges franciscanes, que era la meva escola de petita. A 5è o 6è de batxillerat vam fer un grup de teatre i fèiem obres d'aquelles tan tontetes. Després em vaig apuntar a l'Agrupació Teatral Maragall, que era el grup de teatre de Sant Cugat. M'hi vaig apuntar perquè m'agradava i perquè així podia sortir a la nit per assajar o per anar amb la colla. Vaig estar en aquest grup fins que vaig entrar a l'Institut del Teatre.
Així, ja veies clar que t'hi volies dedicar professionalment?
Mai vaig pensar que em dedicaria a això. Vaig acabar el COU i no sabia què volia fer, és molt difícil saber als 17 anys el que vols fer a la vida. Vaig demanar a casa un any sabàtic, els vaig dir que ja treballaria mentre pensava el que volia fer. I em van dir que no, que m'havia d'apuntar a alguna cosa, el que fos. Llavors, amb la meva amiga vam decidir apuntar-nos a l'Institut del Teatre, per fer algo. Vam passar les proves i vaig començar. Després de fer primer ho vaig deixar córrer perquè pensava: "A això no m'hi dedicaré". I me'n vaig anar a fer Magisteri perquè m'agraden molt els nanos, és una assignatura que tinc pendent. Volia fer psicologia infantil i pedagogia, vaig fer magisteri un any. Llavors ho vaig deixar, vaig tornar a l'Institut i vaig acabar teatre, i encara no ho tenia clar, eh? Jo continuava pensant que faria una altra carrera. A casa estaven convençuts que amb el teatre no m'hi guanyaria la vida, i jo igual. Quan vaig sortir de l'Institut hi havia el Lliure, que era el nostre ídol, el teatre Barcelona, el Romea i el Grec. No hi havia tanta moguda com ara. A televisió pràcticament no hi havia res. Llavors es presentaven a l'Institut la meitat de persones que s'hi presenten ara. Era un altre concepte, no era una carrera per guanyar-se la vida. Com que només es feia a les tardes era com si fessis una activitat lúdica.
Va ser positiva la teva estada a l'Institut del Teatre?
Ho va ser per la gent que hi vaig conèixer, el Fabià, el Pasqual, el Pere Planella. Va ser positiva perquè senties que estaves dintre de tota la moguda cultural d'aquella època. Eren els anys de les assemblees del Diana, que es va moure tot. Van ser uns anys preciosos, vaja, de moguda. Jo era una nena que venia de les monges i que després fa un COU totalment revolucionari. Després entres en un món en què hi ha un moviment cultural important. Jo m'ho passava molt bé en els tallers amb el Sanchís, amb el Pere Planella i amb la Muntsa. Fèiem improvisacions i allò m'apassionava.
Vas trobar feina aviat? Quin va ser el teu primer treball professionalment?
De seguida. El primer treball professional va ser Món, dimoni i carn, que va dirigir la Portaceli, amb escenografia d'en Fabià. Després el Pasqual va dirigir un taller de postgraduats de l'Institut. Era la primera vegada que es feia aquest experiment, vam fer un Molière: L'impromtu a Versalles. Vam anar de bolos cobrant i no vam fer temporada a Barcelona. Només hi havia diners per a vestuari, no hi havia escenografia i va ser fantàstic. Hi havia el Jaume Valls que feia de Molière, la Lídia Comes i jo teníem una escena còmica molt maca, hi havia també l'Andreu Benito, l'Arànega, gent que després ha seguit i molts que ja han plegat.
El Lliure ve a continuació? Com va anar?
El Fabià va muntar L'Héroe i suposo que el Pasqual li devia dir que em fes una prova. Em va trucar el Fabià i jo quasi em desmaio perquè, és clar, jo li havia vist tots els espectacles i per a mi era quasi impossible entra al Lliure, no? Em va dir: "Mira, com que és un paper important estaràs quinze dies a prova". I jo recordo que no podia fer més, em sabia tota la lletra el primer dia. Jo no havia treballat mai amb professionals i no sabia com es feia, si es portava tot preparat de casa o no (Riu). Em vaig prepara tota l'escena a casa: "Aquí aniré cap allà, allà faré això...", com si fos un taller de l'Institut. I el primer dia en Fabià diu: "Bé, provem aquesta escena". Normalment primer es llegeix, després es diu com anirà i es discuteix. Jo la vaig fer tota sencera, de dalt a baix. En Lluís Homar, que era el meu partenaire em mirava cap aquí, cap allà. I en Fabià diu: "Però què fas? Calma, calma, eh?, que ara l'hem de fer". I jo ho portava tot fet perquè tenia una por que em fotéssin fora... I no. Però allò va ser una inconsciència. Si hagués sabut el que requereix el fet de ser actriu potser no m'hi hauria ficat. Però la inconsciència fa valent, mira.
Des de llavors hi has actuat temporades senceres, fins al punt de quedar totalment identificada amb el Teatre Lliure. Com ho valores?
Teatralment, potser és la cosa més important que m'ha passat. Així com sortir de les monges i entrar a un institut va ser entendre políticament què era el món, entrar al Lliure va ser entendre què era el teatre, de què servia, per a qui servia, de quina manera s'havia de fer i de quina manera s'havia de mirar i bé, tot, tot. D'allà em va quedar el que continuo portant dintre. Penso que el teatre és fantàstic quan es fa amb gent que estimes, amb gent que t'hi entens i que tothom persegueix el mateix, i penso que la millor fórmula és una companyia estable. És clar, hi ha moltes maneres de fer teatre i es busquen moltes coses diferents, des de diners fins a fama, èxit, conscienciació, reflexió... mil coses. Si vas a una companyia en què cada u busca una cosa diferent, és molt difícil. Jo continuo pensant que el teatre és una cosa d'equip i ho continuaré pensant fins a l'últim dia. El que passa és que cada vegada és més difícil, no?
També has actuat en altres companyies. T'hi has trobat bé?
Depèn del que es busca en el teatre. N'hi ha que busquen fer una carrera personal, fer tots els protagonistes del món, que és una opció que no critico, eh? Perquè pots pensar que així n'aprendràs més, no? El que passa és que si tu vols participar en un projecte de teatre, un projecte de vida, és molt difícil apuntar-se a carros diferents perquè no acaba sent mai el projecte. Jo he treballat amb el Mario Gas i molt bé, fantàstic. De fora el Lliure, La ronda i la Santa Joana han estat les coses que a nivell de direcció més m'han agradat. Una experiència molt positiva. I amb el Konrad igual, amb ell vaig tenir per primera vegada un mestre. El Konrad era professor en una escola de Berlín, em sembla que ho és encara, i era molt pedagog. Per primera vegada vaig pensar que hi havia una tècnica de teatre, que no t'ho havies d'inventar tot cada vegada. Em va ensenyar la tècnica. Konrad Zchiedrich és una persona que admiro molt, penso que és molt vàlida teatralment i que se l'hauria de recuperar.
I de Fabià Puigserver quin record en tens? Com et va afectar la seva desaparició?
En Fabià ha estat una de les persones més coherents que he conegut. Coherent amb el que feia i amb el que pensava. Lluitava contra tot i tothom i no enganyava mai. Abans, el teatre, per a mi, era una afició, a partir d'ell és una eina cultural. Era bastant rude de tracte, en Fabià, si t'havia de fotre un moc, te'l fotia. Recordo molt una frase d'ell assajant, que era: «Què fas ara? Marededéu!» I és clar, et quedaves... Jo el comparava amb un autèntic pagès, que no va amb floritures, ni amb tonteries, ni amb ser educat. Era autèntic. I quan et deia: «Què fas?», doncs et deia «Què fas». Però també li veies a la cara quan s'emocionava en alguna escena, tot i que era difícil veure-li els sentiments. Era d'aquella mena de gent autèntica que pocs te'n trobes a la vida. Jo me'l vaig arribar a estimar molt com a persona perquè tenia aquesta cosa que a mi m'agrada de la gent, l'autenticitat, quan el veies a can Trué, amb aquelles mans tan grans lligat a la terra, lligat a la vida. Potser no en sabia gaire, de dirigir actors, no era la seva especialitat perquè penso que tenia una difícil comunicació amb les persones. Ell es trobava a gust amb les seves pintures i amb les seves robes. Dominva l'espai com ningú, però la psicologia, per exemple, no era el seu fort, no? El que passa és que t'enamorava, tot podia més, t'arrossegava, amb ell hauries anat al final, fins on t'hagué's demanat.
T'hem vist en tot tipus de papers, dramàtics o alegres, i en tots sembla que t'hi trobes com el peix a l'aigua. En quins estàs més còmoda?
(Riu) Estic més còmoda en els dramàtics. Avui, buscant les fotos que m'heu demanat, he recordat un dels moments de Món, dimoni i carn que més m'agradava, i era l'únic moment dramàtic de l'obra. Suposo que tots tirem cap alguna cosa, no? La comèdia m'agrada molt, però així com hi ha actors com el Jordi Bosch (riem) que té la comèdia a la porta, que té el tempo, que és un actor de comèdia genial que també pot fer coses dramàtiques, jo sé que aquest tempo de comèdia jo no el tinc, me l'haig de buscar. Això es té o no es té. No sé, pots ser una bona actriu de comèdia, però em sembla que s'hi neix una mica.
Quan et veiem actuar fa la impressió que t'és molt fàcil. Et resulta tan fàcil com sembla? Com interioritzes un personatge?
Això és molt difícil d'explicar, perquè ni jo sé com ho faig. Depèn dels personatges. Recordo La infanticida, que va ser llegir-la i ja està. El primer dia en Mestres em va dir: «Bé, ja la podem estrenar». I és que la tenia molt a prop. Des d'aquell dia la vam anar evolucionant, però la base era la mateixa. En canvi recordo papers que m'han costat molt d'entendre, com el d'El barret de cascavells, que encara no l'entenc ara. O la germana del Zucco, que es va inventar el Pasqual, perquè jo, ni idea. Hi ha papers que de seguida te'ls notes molt a prop, com la Susanna de Les noces de Fígaro.
I no era dramàtica.
No. Però era trapella. Jo penso que per fer un paper ben fet, primer l'has d'entendre, però no de cap si no pels poros, no? O has de trobar un director que te'l faci entendre molt bé. Jo treballo apropant-me a les coses, buscant aquells sentiments que són més sincers, paral.lels al que li passa al personatge. Cadascú s'ho fa com pot. Si no entenc bé el que li passa al personatge, no puc, saps?
En la vostra professió hi entra l'entrenament o mantenir-se en forma? Feu excercicis o ja serveixen els assajos i representacions?
No, no faig exercicis (riu sorollosament). En faig als assajos. N'haurien de fer i no en fem, ningú, eh? Jo vaig al gimnàs quan puc, quan tinc temps... Penso que hi ha un entrenament bàsic que és viure. I viure de debò, i mirar i observar a la gent, fins i tot la gent del carrer, però això ja no és un exercici, és com un vici, no? Jo em vaig trobar un dia que em mirava una persona que estimo molt i que tenia un problema molt gros i pensava: «si algun dia haig d'actuar...», malament, malament, no era el moment. Intentes xupar, has de xupar de la teva vida. Si poses barreres a la teva vida és molt difícil.
Quina part d'intuició, de tècnica o de treball utilitzes per construir el personatge?
Jo diria un 50 i 50 d'intuició i no vull dir de tècnica, sinó d'apropar-te a un personatge, de fer-te'l teu. Després trobo que hi ha un tant per cent important de... anava a dir de patilla però... (riem). D'arriscar-te, de dir: «per què no?».
La teva facilitat per plorar, és tècnica o és que ho sents de debò?
(Riu) Home, jo al principi no plorava tan fàcilment. Això és tècnica, de saber tocar-te tu mateix la fibra en el moment que toca, saps? No és tan una tècnica fisica de saber com es plora, sinó una tècnica teva de saber que si em toco allà sé que em fa mal i ploro. A vegades penses que la feina d'actor és anar tocant botonets que tens molt controlats, com més controlats millor. En el fons és el que tots fem tota la vida. Tota la vida intentes coneixe't, no? Doncs un actor encara més. Quan saps on t'emociones, doncs et prems allà. Això vol dir una gran capacitat de concentració, d'aïllament. Un dia m'ho preguntava al plató: «allà hi ha uns càmeres parlant de futbol, parlant del cap de setmana, de com ha anat la muntanya, i jo estic aquí plorant com una bleda», quins collons, no? L'ambient d'un plató no és precisament el més concentrat que et pots imaginar, hi ha una dispersió brutal. I has de saber fer «clac, clac», saps? Posar-te només tu i el de davant. Això sí que és una tècnica que s'aprèn.
Des de la teva experiència actual, per a tu què és fer d'actriu?
Encara no ho he descobert. Cada vegada descobreixo una cosa nova del que és fer d'actriu. D'entrada és posar ànima a les paraules i a les idees d'un altre. Donar humanitat a un text. (Fa una pausa i diu: «Toma frase»).
D'aquests personatges que et direm, quin record te n'ha quedat?: la Carme de L'Héroe.
El que t'he dit abans, una gran inconsciència. Recordo el dia de l'estrena que em vaig tirar de la moto, allò plaf! I la primera coneixença del Fabià.
La Papaguena de La flauta màgica.
Descobrir el cant, que encara no havia descobert. I descobrir que un paper molt petit pot ser un paper molt gran.
Gila de L'última copa.
Jo no tenia text. Vaig aprendre a saber què era una presència a l'escenari.
Leone de Combat de negre i gossos.
Descobrir un autor que m'apassiona, el Koltès. Descobrir tot el que és contemporani. Descobrir un món. Per a mi el Koltès és el Shakespeare modern, és l'autor -i no és que el deixi bé- que més bé ha parlat de la humanitat. Ell i el Müller, però Koltès m'agrada més. Després un gran carinyo per aquell personatge, que era una dona molt feble.
Susanna de Les noces de Fígaro.
La Susanna, uf! Tantes coses de la Susanna... perquè, a més, va durar tant... Descobrir la comèdia, perquè havia fet altres coses que m'havien costat molt i aquesta no em va costar tant. Descobrir el que és ser lleuger dalt l'escenari. Treballar amb un Fabià molt especial, que va posar moltes coses dins Les noces. El plaer de sentir el monòleg d'en Lluís el dia de l'estrena, dedicat al públic. Tots estàvem darrere escoltant-lo i mirant les cares de la gent. Descobrir com un text clàssic, escrit fa molts anys, era d'una actualitat rabiosa. I el plaer de treballar amb el Jordi, amb el Lluís, amb la Carlota, amb l'Anna...
L'amiga de Tàlem.
Una tortura. Era molt difícil. I no m'ho vaig passar bé. Era allò que no entenia res (riu). I com que no ho entenia, no hi vaig entrar, saps? Després hem tingut moltes converses amb el Belbel, però a mi em va costar molt entrar en el seu món.
Marta de Terra Baixa.
La Marta... (reflexiona). Per a mi, la Marta va ser, a part de l'últim espectacle del Fabià, la desagradable experiència de tenir una estrena molt marcada pels nervis. Els nervis em van trair a l'estrena de Terra Baixa, del tot. Jo no vaig fer la Marta que havia assajat, i això em va fer molta ràbia, sobretot pel Fabià. Em vaig desconcentrar molt, em va atabalar tota la circumstància, tot em va poder, saps? Em vaig jurar que no em tornaria a passar i no m'ha passat més. A vegades hi ha circumstàncies personals que poden més que... Jo estava embarassada, era l'últim espectacle del Fabià, hi havia molta expectativa... No vaig poder. I només tenia ganes de marxar cap a casa. Va ser horrorós, horrorós. M'ho vaig passar molt malament. Després ja va estar, les altres funcions van ser com els assajos, però l'estrena...
La Nela de La infanticida.
La infanticida era la primera obra després del meu primer nen i em venia en un moment molt especial. I era un acte d'amor i d'entrega, no sé... molt especial.
Chris de Dansa d'Agost.
Ai, la Chris (somriu) era d'aquest tipus de dona que a mi m'agraden molt, perquè són molt fràgils i alhora tenen una cosa com trencada per dintre. I després el plaer de treballar les cinc actrius totes juntes, que era un goig. Un text carregat d'humanitat.
La germana de Roberto Zucco.
Ja t'ho he dit, allò va ser un invent del Pasqual. Vaig patir molt per fer-la, molt. Jo no la veia i ell no la veia. La vam provar de totes les maneres possibles. Al final va sortir bé.
Laura de Paraules encadenades.
La Laura és... no sé. És trobar una directora que m'agrada molt, la Townsend. I no em va costar. La veritat és que no m'ha costat gens. No ens va costar a cap dels tres, i amb el Jordi (Boixaderes) molt bé, molt bon rotllo. No sé que dir-te de la Laura perquè és tan cretina, pobra... És el plaer, entre cometes, d'anar enganyant el públic, de saber que estan caient a la trampa cada dos per tres. Des de dalt controles molt, eh? Dius: «Ai, la que us ve a sobre, ara. Espera't que ara veuràs.»
Vas rebre el premi de la crítica a la millor actriu per La infanticida. Te n'han donat algun altre? Et fan gràcia els premis?
Em va donar el Margarida Xirgu per Dansa d'Agost, i fa gràcia. La veritat és que no m'agraden gaire, els premis. Saps què passa? Que també haurien de reconèixer la feina de les infermeres, per exemple. Dius, bé, jo faig la meva feina, el meu deure és fer-la bé i no cal que em donin un premi, no? Els Oscars i aquestes coses ho trobo un gran màrqueting per vendre, i evidentment està molt bé. A mi, si són monetaris els premis, ja m'agraden, ja (riu). Ara, per exemple, hi ha el premi Xirgu que ve d'un col·lectiu de gent entranyable i és un premi entranyable.
Hi ha algun paper que t'agradaria fer i encara no has fet? Algun autor preferit?
Molts, molts. Jo no he fet cap Txèkhov i és com una dèria. M'agradaria molt, quan sigui més gran, fer L'hort dels cirerers, m'agrada el sentit de l'humor que té. I el personatge de la Liuba té aquesta cosa de persona trencada que m'encanta. M'agradaria molt fer un Shakespeare amb cara i ulls. Només he fet Al vostre gust. També m'agradaria fer un altre Guimerà. Amb Terra Baixa vaig descobrir el plaer de dir un autor del país que et remet a olors, a colors, a ambients qua són teus, no? Com en La infanticida, quan la Víctor Català parlava de la merla i de l'olor de primavera, per mi era una olor molt concreta, que et transporta a un món conegut. És clar, els autors són internacionals perquè els sentiments també ho són, però quan fas Guimerà, per exemple, la versió és original i es nota. Suposo que dir Shakespeare en anglès ha de ser un plaer, no?
Vas bastant a la teva o ets obedient a les indicacions del director?
Sóc molt obedient. T'ho dic de veritat, potser massa. A vegades faig coses que no hi estic massa d'acord, però intento fer-ho poc això, eh? No m'agrada.
La crítica et sol tractar molt bé. Hi tens molts amics?
No és veritat, això! A mi no m'han tractat sempre bé. A mi m'han fotut molts pals. Per exemple en El barret de cascavells no em van deixar gens bé, però jo ho entenia, ja sabia que estava malament. Aquell personatge no el vaig entendre mai.
Vosaltres les espereu les crítiques? En feu cas?
Jo, sí. No és que en facis cas. Jo no he agafat mai cap emprenyada perquè, quan m'han fet una mala crítica, ja m'ho pensava. El que em sorprèn és que un actor es pensi que està de puta mare i li fotin un pal. Penso que quan et fan una mala crítica te l'esperes. Ets el primer que saps que no has estat a l'altura, no cal que ningú vingui a dir-t'ho. El que passa és que quan ho llegeixes et fa mal, després te n'oblides i ja està. Sobretot te n'oblides si el teatre està ple.
Has fet alguna pel·lícula? T'hi sents còmode? En faries més?
Sí, sí, sí. Ara tinc moltes ganes de fer cine. I tinc algunes coses (riu). Jo he fet molt poc cinema, la càmera em feia molta por, molta. I ara no me'n fa, ara hi he trobat el gust. He descobert el puntasso, la càmera té un punt guapo. En teatre has de fer l'esforç d'ensenyar-te, saps? I amb la càmera pots jugar que ella ve a buscar-te, sobretot si hi ha un bon realitzador. Jo puc tenir pudor d'ensenyar-me però ella em buscarà. És un joc que està molt bé. I sobretot saps que hi tens el primer pla, que canviant una mirada ja en tens prou. M'agrada molt. M'ho he passat molt bé aquests dos anys fent la novel.la.
Suposo que és inevitable parlar de les sèries de televisió. A Poble Nou no hi eres, però a Secrets de família, sí. I ara el boom de Nissaga de Poder, que sense l'Eulàlia perdria un 50% d'interès. Què ens en pots dir a nivell personal i a nivell professional?
Vaig fer el Quico, també. L'Eulàlia és un personatge que ja ho he dit moltes vegades públicament: «Gràcies, Benet i Jornet, per aquest personatge». Perquè poques vegades a la vida et cau un personatge així, jo no sé si me'n caurà cap més, perquè ho té tot. I ho té en tant que té al públic de còmplice, saps? És un personatge que comparteix el seu secret amb el públic i, és clar, tothom m'entèn. I fas de frívola, i fas de tendra, de dolenta, de dura, tota una gamma que dius: «Molt bé» no? És un personatge molt contradictori, molt humà i molt ben escrit, jo penso. Una idea de personatge molt maca.
Compensa l'augment de promoció en la vostra feina amb la pèrdua d'intimitat que comporta sortir cada dia a la tele?
Sí, que compensa. De tota manera, la pèrdua d'intimitat depèn de com, saps? Jo, per exemple, he dit que no a moltes entrevistes, a molts programes de televisió, he dit que no a tot, a molts pregons, a moltes festes i a moltes tonteries. I a sortir a l'Hola i a sortir a tot arreu. És clar, si dius que no i et mantens a ratlla la pèrdua d'intimitat és només al carrer, quan la gent et para. Jo visc en un poble i, clar, tothom ja m'ha parlat, tothom té un autògraf i ja no em paren més, i ja està. Home, ho noto quan vaig un dia al Maremàgnum o al Zoo amb els nens, que és una mica fotut, sobretot per ells. El meu fill gran quan em vénen a demanar autògrafs ja els engega: «No dóna autògrafs la meva mama!», pobre. Això sí, però compensa de sobra, eh? Jo he quedat molt antipàtica perquè he dit que no pràcticament a tot.
D'on treus els registres per interpretar un personatge tan turmentat com l'Eulàlia? Perquè tu no ets pas així, oi?
No, però com que es fa cada dia un trosset. Si ho hagués de fer tot alhora seria horrorós... Un dia el Galcerán m'explicava que no sabien com acabar el capítol: «Ens queda curt, ens falten minuts». I va venir i em va dir: «Ah! Ja ho sé. L'Eulàlia entra, seu i es posa a plorar» (gran riallada). «Per què? És igual, en te tants motius...»
Tens projectes de futur, teatrals, cinematogràfics, televisius?
Tinc moltes coses. Ara, no sé si es poden dir. Quant a cine l'u de juny començo una telemovie amb l'Enric Folch, que produeix el Chavarrias amb TV3. Amb ell vaig fer Un caso para dos, fa poc per TV2, amb l'Hinojosa, i en vaig treure molt bon rotllo. L'Antonio Chavarrias és una persona extraordinària, com a ésser humà fantàstic i com a home de cine també, amb una humilitat que poques vegades trobes. Tinc una altra pel·lícula que espero que algun dia es faci. Em van passar un guió molt maco d'un noi jove, català i d'ara, molt en la línia d'Expediente X. A mi m'agrada molt. Doncs, aquesta pel·lícula, que es diu Post Mortem, ja l'hauríem d'haver començat però, per problemes de producció, no es començarà potser fins al setembre. En el teatre tinc una cosa que no sé si puc dir. Una cosa per al Nacional molt maca.
Et queda temps per a tu mateixa?
No gaire. I la veritat és que aquest any ha estat molt dur. Mentre vaig fer només Nissaga molt bé. Però quan vaig començar Paraules encadenades va ser bastant dur. I no vull tornar a fer televisió i teatre alhora mai més. Perquè arribes a la conclusió que el més important per a mi són els meus nens i la meva família, i quan notes que la manca de temps t'afecta d'alguna manera, et sents molt malament. Sempre he sigut una mare culpable, però ara és excessiu. S'ha de fer un replantejament i parar una mica el carro.
Els teus fills, no n'estan una mica tips, també?
Una mica no, bastant. El gran té 6 anys i el petit 3 i n'estan bastant farts. La veritat és que se'ls nota l'època dura que han passat. I com a mare et sap greu, et sents fatal. Però és clar, és una feina que no pots programar-te i llavors és una putada perquè els que acaben rebent són ells. Però el que és evident és que els nens necessiten molt la mama i no els pots deixar tirats tant de temps.
A ells els agrada el teatre? O precisament per això no el poden veure?
Els agrada molt. Fer teatre no ho sé, perquè són petits. Fer comèdia sí, perquè de seguida surten i es disfressen i fan alguna cosa. Anar al teatre sí que els agrada, sobretot anar a veure el papa i la mama. Però no hi poden anar mai perquè fem aquestes obres tan dures...
I per la tele us han vist alguna vegada?
Sí, sí. No gaire, però, perquè jo no els he deixat veure Nissaga. El meu fill sempre se'm queixa dient que els seus amics sí que ho veuen.
Quan no treballes, què fas? Tens alguna afició a part de la casa i els nens?
No tinc més temps. M'agrada molt llegir, però això ho faig sempre, encara que treballi, sempre. És clar, quan no treballo m'agafo els totxos més grossos i quan treballo els llibres més petits. M'agrada molt estar amb els meus fills, molt, molt. I m'agrada molt caminar. Aquí a Sant Cugat agafes qualsevol camí i ja ets a Collserola, és molt fàcil. M'agradava molt muntar a cavall, però fa molt temps que no ho puc fer...
Sabem que tant tu com en Jordi valoreu molt la nostra Associació. A més, hi pertanyeu a través del vostre fill gran, que ha estat, i suposo que encara ho deu ser, el soci més petit. Què en penses de l'Associació d'Espectadors del Teatre Lliure, com a sòcia i com a actriu?
Jo sempre us he admirat molt, perquè penso que dedicar-se amb aquesta fe a fer una cosa tan desinteressada, aquest amor pel teatre que teniu i aquest plaer de ser públic, està molt bé. Com a sòcia, a vegades penso que podríeu incidir o tenir una mica més de veu i vot en les decisions del Teatre Lliure, o podríeu ser més crítics. Trobo que hi ha poca veu crítica. Penso que ara sou molts socis, que teniu un pes bastant potent i que hi ha temporades o espectacles que se salven, o se salvaven, gràcies als socis.
Copyright © emmavilarasau.net 2003. Tots els drets reservats.
