EMMA VILARASAU, una dona compromesa, una actriu coherent o viceversa, i una tenacitat a tota prova. Tot i això i més darrere el somriure més lluminós de l'escena catalana. Ens trobem a Sant Cugat després de diversos ajornaments de l'entrevista causats per l'excés de feina que fins ara tenia l'Emma. Finalment ha trobat un forat en la seva atapeïda agenda i ja la tenim amb nosaltres, somrient, ben disposada a col.laborar amb la gent del BUTLLETÍ. Comencem pel començament.
D'on surt l'Emma Vilarasau? Tens antecedents teatrals a la teva família?
No, i ara! M'expliquen que un besavi meu de Barcelona tenia la veu molt maca i cantava sarsuela. A mi, des de molt petita m'agradava disfressar-me i fer d'altres persones, suposo que per insatisfaccions o inseguretats. De petita tenia molts complexos que continuo tenint, però ara els porto millor. Recordo que va venir una temporada a casa una senyora de Múrcia, que parlava castellà, per substituir la nostra tata que s'havia posat malalta. Portava sempre una bossa de malla i un moneder així de gran. Llavors jo em disfressava d'ella i feia d'ella per casa. Parlava en castellà i posava el moneder així. La meva mare n'estava fins els nassos. Sempre em va agradar disfressar-me. I a les primeres funcions que es feien a les monges ja m'hi vaig posar.
Tu ets de Sant Cugat, oi? Com va ser la teva infància? Vas ser una nena feliç?
Sí. A part dels complexos, vaig ser una nena molt feliç. Vaig tenir una infantesa feliç però una adolescència molt difícil, això sí, per problemes meus. Allò que no saps on ets, ni qui ets, ni el que vols, ni on vas, ni per què. Com que era una persona insegura m'apuntava a totes les mogudes i em vaig ficar en merders considerables. Així que vaig poder me'n vaig a anar a estudiar a Barcelona. D'amagat dels meus pares, que em volien dur a una acadèmia, em vaig apuntar a l'institut Boscan, que era un dels més canyeros de Barcelona. I a casa em van dir: <Ara et matricularem>, i jo els dic: <Gràcies, però ja estic matriculada>. Va ser un disgust...! Però vaig continuar. Allà hi vaig agafar una mica de consciència política del que era Catalunya, un país prohibit... Totes aquestes coses que a les monges ni flores.
A quina època era tot això?
Jo vaig fer COU l'any que va morir Franco. Estava la cosa que bullia. I anava a les manifestacions i a repartir fulls de propaganda al Metro. Em va agradar...! Una mica ja entenia el que era tot això, però el que a mi m'agradava era el merder. Vam estar a totes les mogudes de la Universitat, recordo els cavalls, les pilotes de goma, la policia, els grisos... Recordo la manifestació pel Boadella...
Bé, tornem al teatre. Quan t'hi vas començar a interesar?
Oh! No es pot deslligar una cosa de l'altra, eh? Tot va molt junt. Ja he dit que vaig començar a les monges franciscanes, que era la meva escola de petita. A 5è o 6è de batxillerat vam fer un grup de teatre i fèiem obres d'aquelles tan tontetes. Després em vaig apuntar a l'Agrupació Teatral Maragall, que era el grup de teatre de Sant Cugat. M'hi vaig apuntar perquè m'agradava i perquè així podia sortir a la nit per assajar o per anar amb la colla. Vaig estar en aquest grup fins que vaig entrar a l'Institut del Teatre.
