Així, ja veies clar que t'hi volies dedicar professionalment?
Mai vaig pensar que em dedicaria a això. Vaig acabar el COU i no sabia què volia fer, és molt difícil saber als 17 anys el que vols fer a la vida. Vaig demanar a casa un any sabàtic, els vaig dir que ja treballaria mentre pensava el que volia fer. I em van dir que no, que m'havia d'apuntar a alguna cosa, el que fos. Llavos, amb la meva amiga vam decidir apuntar-nos a l'Institut del Teatre, per fer algo. Vam passar les proves i vaig començar. Després de fer primer ho vaig deixar córrer perquè pensava: "A això no m'hi dedicaré". I me'n vaig anar a fer Magisteri perquè m'agraden molt els nanos, és una assignatura que tinc pendent. Volia fer psicologia infantil i pedagogia, vaig fer magisteri un any. Llavors ho vaig deixar, vaig tornar a l'Institut i vaig acabar teatre, i encara no ho tenia clar, eh? Jo continuava pensant que faria una altra carrera. A casa estaven convençuts que amb el teatre no m'hi guanyaria la vida, i jo igual. Quan vaig sortir de l'Institut hi havia el Lliure, que era el nostre ídol, el teatre Barcelona, el Romea i el Grec. No hi havia tanta moguda com ara. A televisió pràcticament no hi havia res. Llavors es presentaven a l'Institut la meitat de persones que s'hi presenten ara. Era un altre concepte, no era una carrera per guanyar-se la vida. Com que només es feia a les tardes era com si fessis una activitat lúdica.
Va ser positiva la teva estada a l'Institut del Teatre?
Ho va ser per la gent que hi vaig conèixer, el Fabià, el Pasqual, el Pere Planella. Va ser positiva perquè senties que estaves dintre de tota la moguda cultural d'aquella època. Eren els anys de les assemblees del Diana, que es va moure tot. Van ser uns anys preciosos, vaja, de moguda. Jo era una nena que venia de les monges i que després fa un COU totalment revolucionari. Després entres en un món en què hi ha un moviment cultural important. Jo m'ho passava molt bé en els tallers amb el Sanchís, amb el Pere Planella i amb la Muntsa. Fèiem improvisacions i allò m'apassionava.
Vas trobar feina aviat? Quin va ser el teu primer treball professionalment?
De seguida. El primer treball professional va ser Món, dimoni i carn, que va dirigir la Portaceli, amb escenografia d'en Fabià. Després el Pasqual va dirigir un taller de postgraduats de l'Institut. Era la primera vegada que es feia aquest experiment, vam fer un Molière: L'impromtu a Versalles. Vam anar de bolos cobrant i no vam fer temporada a Barcelona. Només hi havia diners per a vestuari, no hi havia escenografia i va ser fantàstic. Hi havia el Jaume Valls que feia de Molière, la Lídia Comes i jo teníem una escena còmica molt maca, hi havia també l'Andreu Benito, l'Arànega, gent que després ha seguit i molts que ja han plegat.
El Lliure ve a continuació? Com va anar?
El Fabià va muntar L'Héroe i suposo que el Pasqual li devia dir que em fes una prova. Em va trucar el Fabià i jo quasi em desmaio perquè, és clar, jo li havia vist tots els espectacles i per a mi era quasi impossible entra al Lliure, no? Em va dir: "Mira, com que és un paper important estaràs quinze dies a prova". I jo recordo que no podia fer més, em sabia tota la lletra el primer dia. Jo no havia treballat mai amb professionals i no sabia com es feia, si es portava tot preparat de casa o no (Riu). Em vaig prepara tota l'escena a casa: "Aquí aniré cap allà, allà faré això...", com si fos un taller de l'Institut. I el primer dia en Fabià diu: "Bé, provem aquesta escena". Normalment primer es llegeix, després es diu com anirà i es discuteix. Jo la vaig fer tota sencera, de dalt a baix. En Lluís Homar, que era el meu partenaire em mirava cap aquí, cap allà. I en Fabià diu: "Però què fas? Calma, calma, eh?, que ara l'hem de fer". I jo ho portava tot fet perquè tenia una por que em fotéssin fora... I no. Però allò va ser una inconsciència. Si hagués sabut el que requereix el fet de ser actriu potser no m'hi hauria ficat. Però la inconsciència fa valent, mira.
