Com t'hi veus dins d'aquest mite contemporani?
Quan agafes una obra així, el primer que has de fer és oblidar-te del mite. Els mites són inabordables! La por es va acabar a la primera fase, quan m'ho van dir: "Ostres, el tramvia!", però després ja està. La feina comença de mica en mica i de frase en frase...
Així el fantasma de la Vivien Leigh no t'atormenta...
No, perquè ja han passat molts anys i s'interpreta d'una altra manera avui dia. La Vivien Leigh va fer una feina preciosa però jo he d'interpretar el personatge des del punt de vista actual.
Un personatge pel qual matarien moltes actrius!
Sí! Però no me l'havia plantejat mai per a mi, veus? Però vaja, és preciós i un element molt important a l'obra.
Com t'has acostat al personatge de la Blanche?
Per la seva part més vital, no per la més desesperada, que, de fet, ja és al text i no cal acarnissar-s'hi. Crec que les persones, per molt desesperades i enfonsades que estiguin, sempre tenen una esperança. Tots busquen una sortida i la busquen apassionadament. Ben mirat, l'encaro des d'aquí, de la vida de la Blanche, i no de la seva mort. Jo tinc exemples molt propers que són com ella, gent que no ha estat educada per sobreviure en un món difícil, amb una sensibilitat molt especial i que no ha pogut amb la vida que li ha tocat viure. Aleshores, per sobreviure es construeix un món. Ja ho diu la Blanche: "Jo vull màgia, la realitat no m'interessa". I aconsegueix sobreviure uns anys així. Però, al final, totes les pel·lícules es desmunten.
El desenllaç de la Blanche és una derrota o una victòria?
No ho sé... Al final té un punt de lucidesa encara molt important, però em sembla que es fa la seva peli. Si acceptés la realitat que se li dóna, no ho sé, potser acabaria d'una altra manera.
Tu la definiries com a boja?
Nooo. En absolut.
Per què?
Jo he conegut gent que va a la feina cada dia i està tan malament com ella. La Blanche té una gran soledat a sobre i no l'entén ningú. He vist exemples d'incomprensió com aquest que presenta Tennesse Williams en persones que han viscut situacions molt extremes, que els veus i dius: "No estan bé", però tampoc estan per tancar. La Blanche avui dia no aniria a una casa de repòs.
Aniria al psicòleg.
És clar, i viuria la seva vida. Com tots. Ella no té més problemes dels que té qualsevol de nosaltres. Té una edat, es pensa que se li acaba tot, i és una persona incapaç d'acceptar les frustracions de la vida.
Suposo que si als anys quaranta ja s'hagués inventat el Prozac, Tennesse Williams no hauria escrit mai aquesta obra.
Ha, ha! Sí, la psiquiatria ha avançat molt.
No ets molt jove per al personatge?
No, de fet al text ella té menys anys que jo. El que passa és que avui dia sí que resulta extrany que una dona a aquesta edat estigui acabada.
Què té de vigent l'obra al 2000?
Com deia Tennesse en una carta a Elia Kazan, és una obra en què no hi ha bons ni dolents, sinó gent que és incapaç de veure com és realment l'altre. Es veuen a través de les seves pors, inseguretats... i no veuen la persona, sinó el que s'imaginen de la persona. I a l'altre li passa igual. És gairebé un miracle que ens puguem comunicar en aquesta mena d'opacitat.
El tramvia, a més, s'està recuperant a tot Europa.
Tennesse escrivia molt a partir de la seva vivència personal. No feia literatura sobre el no-res. La seva obra és sang, diguéssim. Amb el temps, les coses que han estat escrites des de la veritat per força han de tornar. A més, Tennesse té tot un món obscur, d'incomprensió i intolerància al darrere. A l'obra ningú tolera la diferència de la Blanche. I avui, la diferència és una cosa que tampoc es tolera. Tendim a un món de persones iguals, amb objectius molt pobres com a metes. No hi ha grans ideals, han passat, s'han acabat, i no en sorgeixen de nous. És com un gris tot plegat. Potser aquesta realitat explicada visceralment ens atrau.
Vius personalment aquesta falta d'ideals?
Personalment, no. Jo tinc els meus ideals. Però si que és difícil ensopegar amb un moviment, diguéssim, amb què poder-te identificar.
Ho trobes a faltar?
Jo... Hmmm... Sí. La gent jove em dirà que és mentida i que tenen grans ideals, però jo no els veig. Potser és que m'he quedat en un altre estadi...
Confies en l'amabilitat dels desconeguts, com diu Blanche al final de l'obra?
NO! Ha, ha, ha! Hi confiava, però ara ja no.
Encara no t'han donat el títol oficial a l'actriu que millor plora de Catalunya?
Hahahaha! No, no me l'han donat! Però tampoc és veritat que sigui la que millor plora. Hi ha gent que plora i ho fa molt bé. El que passa és que a mi em va tocar plorar molts dies amb Nissaga !
Et sents més còmoda al teatre que a televisió?
No, no. Davant de la càmera em sento supercòmoda. M'agrada molt. I em cansa. A mi tot em cansa. Molt de temps fent el mateix em cansa. I estar davant de les càmeres també, perquè és una proximitat en què no pots enganyar. Però per gaudir en un procès de creació, m'agrada més el teatre.
I fent comèdia?
Fa temps que no en faig, però vaig fer Les noces de Figaró i Busco el Sr.Ferran i m'ho vaig passar bomba!
De vegades has dit que no tens tanta vis còmica com dramàtica.
Jo no tinc la mateixa que té, per exemple, el Jordi Bosch, que és el meu home. Ell té la comèdia a flor de pell; és un do, una cosa que es té o no es té. Jo no tinc aquesta cosa especial, però com a actriu sóc capaç de fer comèdia. I m'ho passo molt bé.
Saps qui intepretarà el teu paper a Paraules encadenades a Madrid?
Àngels Gonyalons, no?
Com ho veus? És una actriu radicalment diferent de tu!
Bé, ho veig bé. El meu paper es podia abordar de moltes maneres. Nosaltres en vam triar una, i ells ho poden fer perfectament d'una altra.
És que al revés no ho veig, tu fent un musical...
Hahahaha! NO! Aquí ja no! Jo, un musical, no. M'agrada, però no estic gaire dotada per cantar i ballar. Canto a la dutxa, això sí, però em faria molta vergonya cantar en públic.
El que si que domines són els grans autors teatrals. Els darrers anys has interpretat personatges molt forts.
Mira, no ho havia pensat mai. Sí que són personatges amb molt intríngulis, moltes facetes...
Quins et queden a la cartera?
En falten, en falten! No he fet cap Txèkhov i és una espineta que tinc clavada. Em falten tots els Txèkhovs del món, i encara tinc edat per fer-los. I només he fet un Shakespeare, i tinc moltes, moltes ganes de fer-ne.
Dos actors que són parella sempre acaben parlant del mateix?
No, no sempre. Però quan ho fem ens entenem molt bé. Si expliques com ha anat un assaig, per exemple, és molt difícil que algú que no és actor t'entengui. També tenim dos nanos que ens obliguen a parlar i a fer altres coses que no són teatre. Però jo no em canso de parlar de teatre, no em cansa ni m'avorreix. Com que no te l'acabes, sempre descobreixes coses noves. No només per com encaro el paper: és preguntar-se per què fas teatre. Jo m'ho pregunto cada dos per tres i sempre necessito una altra resposta.
I quina va ser l'última resposta que vas trobar?
Ha! No te la penso dir!
Bé, doncs la penúltima.
Arribo sempre a la mateixa conclusió: que és on més còmoda em sento per comunicar amb la gent. De vegades he intentat escriure, perquè m'agrada molt. Crec que si algú està dotat per a una cosa no vol dir que no pugui fer bé una altra. Algun dia escriuré, però la sensació d'agafar un text i omplir-lo de vida em produeix molta satisfacció.
I el cuc d'escriure, en què es reflecteix?
És un cuc que tinc des de fa anys. He escrit contes i cosetes per a mi que no ensenyo a ningú. És només pel plaer de deixar-te anar quan arribes a casa amb el cap emboirat.
Ningú t'ha demanat que escriguis alguna cosa per a l'escena?
Sí, però no de teatre. M'ho han demanat... però això no ho puc dir perquè és molt secret!
Copyright © emmavilarasau.net 2003. Tots els drets reservats.
