Busco el senyor Ferran és teatre de l'absurd?
No, però la segona part és sorprenent. El públic vol un final, bo o dolent, però el reclama. El mateix autor deia que podríem fer desaparèixer la dona, com si tot hagués estat un somni de l'home. Podria ser un fantasma d'ell. Però a l'hora d'interpretar-la i donar-li una vis còmica s'ha de fer una dona de carn i ossos. És la manera de fer-la creïble a l'espectador.
De totes les explicacions del seu personatge, quina es queda?
És una dona anàrquica, sense cap mena de conceptes morals, és fantasia. La frase "tot el que jo dic és veritat perquè ho dic jo, i el que no dic no existeix" vol dir que s'inventa la vida dia a dia, i s'ho creu.
Quina vigència té un text de l'any 1968?
Parla de l'etern problema: les relacions entre les persones i, en concret, e ntre les parelles. L'autor el defineix molt bé com un conflicte entre l'ordre i la fantasia, dues maneres de viure avui encara més evidents. Avui la gent només vol un lloc estable de treball. Aquest desig d'establir-se, de tenir coses pròpies, de seguretat, és inherent en l'home, però alhora li destrueix una part molt més creativa i boja.
Aquest espectacle és una producció pròpia amb només dos actors. Com veu la dualitat entre acte de creació i rendibilitat en un espectacle?
No crec que una cosa contradigui l'altra. El teatre pot ser comercial o rendible i alhora un acte de creació. Últimament hi ha molta discusió sobre teatre subvencionat i teatre comercial, si han d'existir les subvencions... Sense subvencions hi ha una sèrie de gent que no hauria pogut estrenar mai, autors novells amb els quals un empresari no se l'hauria jugat. I una sèrie de projectes teatrals que no són per a grans majories, però les minories a qui ens agraden tenim dret a veure'ls.
A què es refereix, en concret?
Estic parlant del Teatre Lliure, on una producció no es pot mantenir dos anys en cartell. És impossible, encara que cada dia omplim fins a la bandera. Va passar amb Les noces de Fígaro, que va ser un èxit total.
És un tòpic assegurar que el teatre està condemnat a morir-se si no s'estrenen obres sobre la societat contemporània?
No està destinat a morir-se, però evidentment sí que s'haurien d'estrenar contemporanis. Els grans clàssics ho són perquè parlen de problemes eterns, de l'home i la seva essència. Però ara hi ha qüestions que aleshores no hi eren, i està molt bé que se'n parli. Botho Strauss i tota una sèrie d'autors alemanys i francesos actuals m'interessen molt.
Demanaria un text expressament a un autor?
Mai no m'ho he plantejat. De moment, encara tinc pendents grans clàssics.
Quins són els textos que li interessa representar?
Mai no he fet Txèkhov i és una de les meves il.lusions. En concret L'hort dels cirerers és la que més m'agradaria: parla de l'home, de la mediocritat, però salva la humanitat amb un gran sentit de l'humor. I Shakespeare, evidentment, tot; però té molt pocs papers per a dones! M'agradaria fer Ricard II: he sabut que a França fa poc l'ha interpretat una dona.
Potser les sèries de televisió tenen més capacitat de reproduir situacions vigents.
És molt difícil de comparar. Un autor teatral queda per sempre; un producte de televisió és caduc de seguida. Fins i tot l'estètica canvia, i són coses que moren més de pressa.
Fa teatre per desintoxicar-se de la televisió?
Faig teatre perquè és el que més m'agrada. És on un actor gaudeix més: perquè té dos mesos per assajar i provar, i pel contacte amb el públic, que el fa viu cada nit. La televisió és un altre mitjà, té un llenguatge absolutament diferent, però no m'ho passo tan bé com cada nit al teatre.
Fins a quin punt la popularitat televisiva de Ferran Rañé i la seva pot afavorir la taquilla?
És molt difícil de saber. Hi ha qui ha dit que venem i que segur que ens anirà bé, però en teatre això no se sap mai. És un misteri saber quan funcionen les coses i per què.
La seva interpretació du el segell del Teatre Lliure?
Tant de bo hagi après del Teatre Lliure tot el que sé i es noti alguna cosa. Això ho hauria de dir el públic. He estat al Lliure molts anys i hi vaig començar. Tot el que sé, o el que no sé, o el poc que sé, m'ho han ensenyat allà. O almenys m'agrada pensar-ho així. No es perden les coses tan fàcilment.
És un referent per a vostè?
Ho és i ho serà sempre.
I un privilegi?
Un privilegi total. Vaig tenir la sort d'estar al lloc indicat en el moment oportú. Amb el Lliure el teatre deixa de ser una carrera personal per convertir-se en un objectiu conjunt a perseguir, una intenció de buscar, d'arriscar-nos a fracassar per trobar noves fórmules teatrals. El teatre és un art que no pot parar mai de renovar-se; la societat canvia constantment; per tant, el teatre hauria de canviar també de manera constant. I a vegades no canvia a prou velocitat. El Lliure és una manera d'entendre el teatre amb la qual jo combrego. M'estimo més pertànyer al projecte que arribar a ser la primera actriu.
Enmig d'aquesta involucració, com encaixa que accepti una intervenció cada vegada més important en sèries televisives?
Televisió i teatre no són contradictoris. I, a més, un actor no pot dir que no a moltes feines, entre altres coses perquè vivim d'això. La televisió ha fet un esforç gran que ha donat feina a molta gent, i s'han deixat de comprar sèries estrangeres. Potser ara no són rodones, però algun dia les farem tan bé com els anglesos.
En tot cas, TV3 és garantia de qualitat?
Sí. La jugada de les sèries és que no es treballa, sinó que arribes i enregistres. I això fa ràbia com a actriu, perquè jo podria donar més si assagéssim. Jo reivindico, lluito i vull que es digui a tot arreu que a les sèries falta un director d'actors. Arriba un moment que els recursos s'acaben i et repeteixes. I més si ha de durar un any. Les sèries surten bé perquè hi ha un equip molt bo i perquè els actors s'hi esforcen moltíssim. Però podrien tenir més qualitat. Es fan de pressa i corrents, i són un producte menor. Evidentment, no tenen per mi la grandesa que té el teatre.
Hi ha un caràcter tipus que li acostumin a oferir?
Mai no haiva fet dones molt dolentes, sinó personatges jovials, joves, blancs... De sobte em van donar la Laura de Secrets de família, a qui vaig veure com una víctima d'ella mateixa, en absolut dolenta. Arran d'allò m'han donat l'Eulàlia de Nissaga de poder, que sí que és perversa i dolenta. M'ho passo pipa. Està bé fer de tot.
Tem encasillar-se?
No. He fet coses molt diferents. Potser la gent que només em veu per la televisió..., però no ho crec.
Fins a quin punt es domina un paper?
Cada vegada que començo a assajar una obra tinc la sensació d'estar començant sempre. Penso que sé una sèrie de coses, però començo i és com si no sabés res. Com si fos la primera vegada. Tinc la sensació que em queda molt per aprendre, i que no arribaré mai.
Té algun model?
Un de sol, no. Hi ha diverses actrius que m'han agradat. L'Anna Lizaran, del Teatre Lliure, sempre m'ha agradat molt. Katharine Hepburn és una de les meves actrius preferides en comèdia... Victoria Abril, de les espanyoles, és de les que més m'agraden en cinema. Però no tinc un referent únic.
Copyright © emmavilarasau.net 2003. Tots els drets reservats.
