"M'HO PASSO PIPA FENT EL PAPER DE DONA DOLENTA I PERVERSA"
El
poder de la televisió l'ha convertit en un rostre conegut, ara que
les sèries aprofiten el saber fer dels actors experimentats. Però
la popularitat no és el terreny on es troba millor Emma Vilarasau,
que explica que prefereix "el públic anònim del teatre,
que només sento respirar i que juga amb mi". El seu coneixement
d'aquest públic remunta a deu anys de pertànyer a la companyia
del Teatre Lliure de Barcelona.
El que fins ara era anonimat i passar desapercebuda es converteix en la llibertat
de la gent d'aturar-la pel carrer. I s'ho pren com "un preu que s'ha
de pagar", que no assumeix gaire bé perquè es confessa
una persona tímida.
L'espectacle Busco el senyor Ferran li torna a donar l'oportunitat
del joc teatral, compartit amb Ferran Rañé. Fins al final del
mes de març, aquesta obra de Jean-Claude Carrière estarà
en cartell al Teatre Villarroel de Barcelona, i començarà després
una gira per Catalunya. La personalitat que ara adopta li fa potenciar un
histrionisme còmic, per tractar el món de la parella des d'un
enfocament no gens convencional. "És un humor molt europeu; em
recorda les pel.lícules d'Eric Rohmer."
- De totes les explicacions del seu personatge, quina es queda?
És una dona anàrquica, sense cap mena de conceptes morals, és fantasia. La frase "tot el que jo dic és veritat perquè ho dic jo, i el que no dic no existeix" vol dir que s'inventa la vida dia a dia, i s'ho creu.
- ¿Quina vigència té un text de l'any 1968?
Parla de l'etern problema: les relacions entre les persones i, en concret, entre les parelles. L'autor el defineix molt bé com un conflicte entre l'ordre i la fantasia, dues maneres de viure avui encara més evidents. Avui la gent només vol un lloc estable de treball. Aquest desig d'establir-se, de tenir coses pròpies, de seguretat, és inherent en l'home, però alhora li destrueix una part molt més creativa i boja.
- Aquest espectacle és una producció pròpia amb només dos actors. ¿Com veu la dualitat entre acte de creació i rendibilitat en un espectacle?
No crec que una cosa contradigui l'altra. El teatre pot ser comercial o rendible i alhora un acte de creació. Últimament hi ha molta discusió sobre teatre subvencionat i teatre comercial, si han d'existir les subvencions... Sense subvencions hi ha una sèrie de gent que no hauria pogut estrenar mai, autors novells amb els quals un empresari no se l'hauria jugat. I una sèrie de projectes teatrals que no són per a grans majories, però les minories a qui ens agraden tenim dret a veure'ls.
- A què es refereix, en concret?
Estic parlant del Teatre Lliure, on una producció no es pot mantenir dos anys en cartell. És impossible, encara que cada dia omplim fins a la bandera. Va passar amb Les noces de Fígaro, que va ser un èxit total.
-¿Busco el senyor Ferran és teatre de l'absurd?
No, però la segona part és sorprenent. El públic vol un final, bo o dolent, però el reclama. El mateix autor deia que podríem fer desaparèixer la dona, com si tot hagués estat un somni de l'home. Podria ser un fantasma d'ell. Però a l'hora d'interpretar-la i donar-li una vis còmica s'ha de fer una dona de carn i ossos. És la manera de fer-la creïble a l'espectador.