TONI: Emma Vilarasau, bona tarda.
EMMA: Hola, bona tarda
SR. MARCELÍ: Hola, noi.
TONI: Gràcies per estar amb nosaltres. ¿Què vas fer dissabte?
EMMA: ¿Què vaig fer dissabte?
TONI: Perquè clar, hi ha un seguiment aquí que tothom... ¿Què vas fer dissabte? Vas estar...
EMMA: Anar a la mani, home. ¿Què havia de fer?
TONI: ¿Vas estar a la mani?
EMMA: Sí, em vaig moure potser 10 metres...
TONI: Era difícil moure's.
EMMA: Sí. Haviem quedat tots els actors al Casablanca... Vam fer la reunió d'actors allà, i vam arribar al Pirulí, diguessim al llapis, eh?
TONI: Al llapis.
EMMA: Un recorregut llarg... un recorregut llarg, és tot el que vam recòrrer, o sigui allà ens vam quedar.
TONI: Una importància vital, diria jo, el paper que han fet els actors en tot aquest... no sé...
EMMA: Sí.
TONI: Dóna la sensació que ara són els actors molt importants, a partir dels premis Goya, no sé...
EMMA: A partir dels Goya i que no crec que fos una cosa volguda d'iniciar tot el que es va iniciar després, però va sorgir com un moviment molt espontani, i realment la nit dels Goya, jo crec que tots els actors ens vam alegrar de que per fi passés alguna cosa... Entre els actors, eh? Jo penso que hem estat com molt aturadets, molt adormits en moltes coses i a la que hi ha hagut un tema amb prou força, s'ha respost i això està molt bé.
TONI: No, no, és que a més heu estat els conductors de tota aquesta situació, no? d'aquesta reivindicació, d'aquesta manifestació.
EMMA: Sí, home hi ha hagut moltes plataformes que s'han creat...
TONI: Evidentment, però jo crec....
EMMA: Però si hi ha hagut un detonant a nivell popular, perquè va sortir per televisió...
TONI: A nivell mediàtic.
EMMA: A nivell mediàtic, que sí. Sí, sí.
TONI: Molt bé. I els Premis Max de moment no teniu lloc on fer-los.
EMMA: No. No, no.
TONI: Perquè el Manuel Fraga va dir: "para que luego nos insulten..., pues no"
EMMA: Clar, com que els diners són seus, oi? És fantàstic. Sovint obliden que representen el poble i no són ells. Igual que el Sr.Aznar, que és pensa que és ell el Papa i que ens ha de guiar i bé... en fi, parlem d'altres coses...
TONI: Parlem d'altres coses. Parlem de L'Habitació del nen.
(MÚSICA)
TONI: Com creus que surt l'espectador després de veure L'Habitació del nen.
EMMA: Mira, me n'he trobat de tots colors: gent que ha sortit molt angoixada, gent que m'ha trucat dient que no ha pogut dormir... gent que s'han rebotat contra l'obra i contra el Benet i Jornet... (riu) i contra nosaltres... Sí. Perquè s'ho han passat malament i no entenen perquè s'ho han de passar tan malament... perquè al cap i a la fi... i? Saps? Diuen: "bueno, i?" "per què m'ho he passat tan malament?" "Què m'heu explicat?" Surten com enfadats, eh? I gent que no hi ha entrat i ...
TONI: És com si un no s'ho esperava això.
EMMA: Sí, sí. Hi ha tot el ventall, clar. La gent som molt diferents. I cadascú passem la realitat a la seva manera.
TONI: A veure. Una de les sensacions que experimentes quan surts de la representació, és?... Has de sortir amb una idea clara de la representació, o no?
EMMA: No, de fet no hi ha ningú que surti amb tots els dubtes de casa. Jo crec que això és el que emprenya més. (riu)
TONI: T'emportes deures a casa.
EMMA: Sí. La resposta és: Però quí te raó? Quan surts, allò que hi ha gent esperant... "però quí te raó?"
TONI: Clar.
EMMA: I dius: "home, tu què en penses?" Normalment la gent es decanta cap a un dels dos, no diré quin. Però vaja... hi ha molts dubtes. Sí, sí.
TONI: Tot i que quan veus la sinopsi de l'obra, ja desvetlla... o sigui, ja et fa posicionar-te cap a un cantó.
EMMA: Sí.
TONI: Perquè si tu mires el resum de l'obra, dius: "A veure: Teatre Lliure, tal, i llavors... L'Habitació del nen, el nen tal, no se què, es mor, i clar, ja vas...
EMMA: Dius, ja....
TONI: Clar, estàs esperant, no? Perquè clar, veient l'obra...
EMMA: Però en realitat no se sap si es mor o no es mor...
TONI: I... i tu m'ho pots aclarir?
EMMA: (riu) No. Perquè el Benet i Jornet va dir: "No vull posar un final, vull que la gent depèn de cadascú, triï un final" Jo penso que és una mica trampós. La gent acaba triant el final que sembla, entre cometes, més lògic, no? Però si que és veritat que hi ha una confrontació important de dues realitats, molt diferents, no? I jo és una cosa que sempre... a vegades, com un malson, havia pensat: "Jo, la realitat que visc, la visc jo? I tothom viu la mateixa que jo?" Bé, això ho pensem tots, no? O realment estic en un globus i els altres veuen una altra cosa... com ho podré saber, no? On comença la bogeria, quan la gent comença a percebre la realitat de maneres molt diferents dels altres, no? Però per ells són les meves realitats. Bé, són tot de dubtes.
SR. MARCELÍ: Quines coses més complicades que feu.
EMMA: Però és que som complicats tots plegats nosaltres també. No es pot explicar d'una manera simple, no?
TONI: I tant, i tant.
SR. MARCELÍ: Home, no sé què vols que et digui. Antes no sé, sortia el Manelic i mort el llop, ja ho entenies.
EMMA: Però és complicadeta, eh? És complicadeta aquesta! No és tan fàcil la mort del llop.
TONI: Bé, una de les coses que em meravellen de l'Emma és la capacitat - de moltes actrius, eh? - però una que et sorpren, perquè clar, com que allà al Lliure us tenim a tocar, doncs clar, pràcticament...
EMMA: Sí, noi.
TONI: Després explicarem alguna anècdota relacionada amb el problema d'estar a tocar i que hi ha un moviment de les grades. Però és la capacitat que te l'Emma de posar-se a plorar... de ficar-se molt en el personatge, no? Això com s'aconsegueix? Perquè clar, cada tarda a aquella hora... jo ho pensava, no? Ara a les deu i quart, cada tarda, més o menys, deu ser... cada vespre en aquest cas... deu ser l'hora de posar-se a plorar, perquè l'obra, doncs, arriba a aquell moment... i si un dia no arranca la plorera , què?
EMMA: Doncs mira, si un dia no arranca, no arranca. Tampoc ens posarem dramàtics, som humans, no? Hi ha dies, doncs que et costa més, pel que sigui, perquè no et trobes bé... o perquè tens ... jo que se, perquè som humans, no?
TONI: Però com s'aconsegueix això? Pensant en que et passarà el mateix... o ... on busques?
EMMA: Mmmm. Fican-te en la pell del personatge... és una cosa que ja has fet en els assajos.
TONI: Això sempre ho dieu les actrius...
EMMA: No mira, saps què passa? és una cosa que ja fas en els assajos, no? I arriba un moment que és com si apretessin un botó, arriba aquell moment i surt, saps? Es fa com una automatització. No ho sé, però... lo fotut és quan hi penses, quan penses "he de plorar, he de plorar...", no plores. Però si no ho penses, si et vas deixant anar, emportar pel paper, pel personatge... arriba un moment que com ho fas cada dia, allà també et passa.
TONI: O sigui, que hi ha un automatisme.
EMMA: Sí.
TONI: Hi ha un moment que en l'argument has de plorar i el cervell et marca plorar, i plores.
EMMA: Sí.
SR. MARCELÍ: I cada vegada ficar-se en aquest drama, no acabes rendida?
EMMA: Hi ha dies que sí, la veritat hi ha dies que penso: "jo, però per què ho faig això? Jo per què no faig comèdies. Per què no m'ofereixen comèdies que és molt més agradable.
TONI: Però si tinc entès que quan t'ho van oferir, vas dir: "aquest paper, és el paper."
EMMA: Sí que ho vaig dir... però és que cada nit, allà, abans d'obrir la porta aquella... penso: "jo per què no me'n vaig a casa, amb lo bé que m'hi estaria"
TONI: Déu n'hi do. Escolta, i a l'obra surten dos nens; el Dani Casadella i l'Albert Capdevila. No m'ha quedat clar quin és dels dos. El del dijous em pots dir quin era?
EMMA: Dimarts i dijous ho fa el Dani.
TONI: El Dani.
EMMA: El Daniel.
TONI: I escolta, ho fa fantàsticament bé.
EMMA: Ho fa fantàstic, sí.
TONI: Tinc entès que el Dani se sap ja tots els papers.
EMMA: Tots, tots. I podria fer les llums i el so. Tot, tot. És un crack. És un nano molt especial, la veritat. Arriba i sempre pregunta per tothom, i "yo te ayudo Manolo", li diu al regidor. "I vaig amb el de les llums"... "i tu què fas per escalfar la veu?", em diu a mi. Llavors jo li faig i ell també ho fa i....
TONI: Recordo que disfrutava molt sortint a saludar....
EMMA: Sí, sí, sí, sí, sí.
TONI: No sé si en el cas de l'Albert...
EMMA: També, també... els agrada molt saludar.
TONI: I com ho viu un nen tota aquesta... fer una representació diària, sortir al teatre, que l'aplaudeixin. Com...
EMMA: Ho porten molt bé, eh. Tots dos. Tots dos tenen caràcters diferents. L'Albert és més petit, té 8 anys, el Dani en té 10. I cadascú ho viu a la seva manera, però ho porten molt bé. Home, van una mica cansats, jo diria... Perquè a part de tot fan taekwondo... totes les coses que fan els nens i a més a més a la nit se'n van a fer funció. Clar, pobres, arriben una mica... L'Albert hi ha dies que al tercer acte surt molt adormit, pobret, perquè té 8 anys i està molt cansat...
TONI: No m'extranya.
EMMA: Però no, ho porten molt bé, i la veritat és que lo dels aplaudiments els agrada molt. El Dani, per exemple, surt al bar, al final, i diu a la genTONI: "¿Què t'ha semblat?"
(TONI i EMMA riuen)
EMMA: Ho pregunta, no? Sa mare encara està recollint a dins i ell ja surt directe i... i saluda, i li agrada això.
SR. MARCELÍ: I escolta, no us han fet cap entremeliadura, aquesta canalla, mentre feu algo?
EMMA: No. Es porten meravellosament. I mira que a vegades estan estones a dintre, i la porta, la porta de l'escenari està oberta i a darrera hi ha la saleta on ens esperem i no podem fer soroll perquè se sent a escena... clar, el Lliure és petit... tot ell. I no fan res, res, res... Molt bé, eh?
TONI: I heu tingut allò... que se'n oblidin d'un tros del text. Perquè el Hitchcock deia: "que con niños y animales..."
EMMA: No, no, cap dia. L'Albert un dia es va quedar una mica en blanc, però, no, no, ell sol se'n va sortir... I sinó, sempre els hi donem un cop de mà. Però per ara, hem fallat més els grans que els petits.
TONI: Jo diria que no...
TONI: Escolta, L'Habitació del nen juga molt amb... diriem que és una obra molt cinematogràfica, això és la sensació que tinc.
EMMA: Sí. No, no... Vas bé. El Sergi va dir: "vull fer cine amb això".
TONI: Llavors clar, la meva pregunta és: Si el futur del teatre... ara potser m'estic posant allà on no em toca, però potser passa una mica per imprimir al teatre, aquest "rollo" cinematogràfic. Perquè clar, potser portariem gent al teatre, que no hi va habitualment. Perquè aquesta mecànica cinematogràfica; jugar amb les llums, jugar amb el so... el ritme de l'obra... Fa que estiguis constantment enganxat, no?
EMMA: Sí, jo penso que depèn molt del text que et caigui entre mans. Això es pot fer amb aquesta obra perquè realment li anava molt. Però no sé... no es deu poder fer amb el Romeu i Julieta, doncs per exemple, no? O sí, però....
TONI: S'han fet adaptacions fantàstiques del Romeu i Julieta.
EMMA: Sí, però jo no crec que hi hagi una fórmula per tirar endavant el teatre. La fórmula no és només allò de posar so i fer-ho passar ràpid, eh! No. (riu)
TONI: Jo t'ho dic perquè quan tu vas a una obra de teatre, seus i portes cinc minuts i mires el rellotge...
EMMA: Malament.
TONI: Malament anem. Allò que falta i a la mitja part ja busques una escapada i em sembla que ens anirem. I quan tu et quedes enganxat a l'obra de teatre i arriba un moment que dius: "a veure quina hora és?" i veus que ja ha passat una hora... i res, poc per acabar. És bona senyal.
EMMA: És bona senyal. Però no crec que només es pugui aconseguir així. Hi ha textos que és un plaer gaudir de la paraula, perquè és gran, no? I d'altres, doncs, que s'han de jugar d'altres maneres. Depèn molt de l'obra que tinguis entre mans.
TONI: Hi ha un moviment... tu estàs assegut a l'escenari, a les grades, no? I es mouen. Es mouen amb una pobra gent que el mínim....
EMMA: Surten a saludar, eh, també pobrets... (riu)
TONI: Clar, segons el pes han de moure amb més força o menys força. I clar, queden coses que la gent... Hi havia una senyora, al costat meu, que estava molt preocupada perquè li havia quedat el seu bolso allà al mig i clar...
EMMA: (rient) Ah, era el dia que vas venir tu que va quedar un bolso...
TONI: Clar, i la senyora estava preocupadíssima pel bolso.
EMMA: Home clar, pobre. Però ja s'avisa al principi.
TONI: Clar, va quedar el bolso i hi havia un enrenou a la grada... no fos cas que la Vilarasau, agafés i s'emportés el bolso.
EMMA: Vaig estar a punt... (riu) Perquè clar, pensava... al pròxim pas que se'n van tots els mobles, quedarà el bolso, omnipresent. Però al final va baixar la senyora.
TONI: Sí, a les fosques.
EMMA: No, a les fosques no, perquè jo la vaig veure i just obria la porta i veig "tin tin tin tin tin". Que es va quedar com un moment, pobre, de dir: "ai, que me han pillao" I va acabar d'agafar el bolso i jo vaig fer veure que no la veia.. perquè vaig pensar; em posaré a riure si la veig...
TONI: Queden gorres... queda de tot allà.
EMMA: Sí, queden els programes... va quedant...
TONI: És habitual això?
EMMA: Sí, al principi no passava tant i ara fa uns dies que passa més.
TONI: Clar, heu de tornar a avisar que es mouen les grades i passa això, no?
Jo només dir a l'Emma Vilarasau, que felicitar a ella, als nois, a l'Arquillué...
que estan sensacionals i preguntar-te pel futur del Lliure, perquè clar, hi ha
hagut declaracions, contradeclaracions... el Lluís Pasqual diu que voldria la
mateixa aportació econòmica que al TNC, hi ha veus que li han dit que ni
parlar-ne, i... no sé, tu que estàs al Lliure, com ho veus tot això?
EMMA: A veure, demà hi ha una reunió i es votarà... suposo que la fundació i els patrons votaran... No ho sé. Jo el que... l'escrit del Pasqual penso que no és opinable. No és que un pugui tenir una opinió. És així. La realitat és aquesta, amb aquests diners no es pot tirar endavant i el Pasqual el que proposa és que si des d'una fundació privada això és indefensable... i jo penso que és indefensable actualment tal i com està a Barcelona. Doncs que es passi a ser... a ser un "no se què" públic.
TONI: Però a tu no et dóna la sensació que la gent ja no té clar si anar a la sala del Lliure de Gràcia, al Lliure de Montjuïch, és a dir, hi ha tres sales. L'altre dia ho parlàvem amb el Gorina, que potser falta una definició, una mica, de projecte del que es fa en una sala, en una altra... Potser, hi ha massa Lliure?
EMMA: Sí, hi ha masses coses i falta un projecte artístic, evidentment, però no es pot tirar res endavant si no hi ha uns diners per tirar-ho endavant. I ara no hi són, de veritat que no hi són. Jo tenia moltes ganes de tornar al Lliure petit de Gràcia, perquè feia nou anys que no trepitjava l'escenari d'allà i m'ha fet molta pena. Està molt deteriorat de dintre perquè no hi ha diners per mantenir-lo. És que no hi ha diners! No és que s'ho inventin, no n'hi ha. Ni per pagar el seguro del públic, ni per pagar una sèrie de coses, és que és il.legal, m'entens?
TONI: Per pagar el seguro? Tenim un seguro, el públic?
EMMA: Sí home, clar. Si us passés algo... Vull dir que... Jo la gent que et diu: "què en penses?" Dic: és que no és opinable! Són faves comptades. Si aquest presupost és aquest i no s'arriba, doncs, o es tanca o es troba una altra fórmula per finançar-lo que sigui públic. Jo penso que el Pasqual ho explica molt bé, l'escrit del Pasqual és clar i català.
TONI: Sí, però ja saps que el Pasqual no ha rebut molt bones crítiques, per exemple, el Daniel Martinez, director general de Focus ha diTONI: "convertir el Lliure en un equipament públic seria renunciar al seu esperit". Clar, aquí tothom opina i no ho veu amb bons ulls. I altres persones també han dit que no pot ser. Vull dir que estau sempre els del Lliure al mig d'un...
EMMA: A veure, el Lliure es va canviar, com explica el Pasqual, vàries vegades. Va començar com una cooperativa, després va ser una fundació privada amb una finalitat pública... i si avui en dia aquesta fórmula no permet tirar-lo endavant, perquè no ho permet, doncs què s'ha de fer?
TONI: Aportar solucions
EMMA: O es tanca... A veure, l'empresa privada no vol que es finaciï el Lliure perquè clar, sino ells també són una empresa privada, què? No? Però tampoc volen que es faci públic, doncs què hem de fer? No sé. No hi ha gaires...
TONI: Potser us estan convidant a tancar.
EMMA: Potser sí. No, però tancar... Ja es va dir que se'l quedi l'administració. Que se'l quedin. I llavors que hi hagi una persona que se'n faci càrrec i faci un projecte artístic. Sigui en Pasqual, sigui... tant de bo! Perquè jo penso que és una de les persones més valuoses que tenim de teatre en aquesta ciutat i ens estem deixant perdre. Ja ho vaig dir un dia i ho tornaré a repetir i és una pena. Però bueno, si no volen al Pasqual perquè hi ha moltes baralles polítiques pel mig, doncs que posin algú que sigui vàlid per fer un projecte artístic. No sé, tampoc n'hi ha tants.
TONI: No, no. per això, que tampoc anem sobrats.
EMMA: No.
(MÚSICA)
TONI: Una de les persones que se li ha ofert la possibilitat d'arrendar el Teatre Lliure, concretament la sala Fabià Puigserver és...
EMMA: (riu)
TONI: Arturo Fernández. Arturo, bona tarda!
ARTURO (imitador): Todo cabe. Pues fíjate chatín. Joder, joder, joder, el teatro estaba depauperado hasta que llegó Arturo. Tenemos un proyecto... extraordinario.
TONI: Quin és el projecte, Arturo Fernández, pel Lliure?
ARTURO: Bueno, pues vamos a crear la... el teatro La Latina 2, donde va a venir, pues, mi amiga Lina, a hacer "Sí, al amor", una obra extraordinaria, que el público de esta nación va ha apreciar grandemente.
TONI: Tinc entès que tens un èxit impressionant a Barcelona.
ARTURO: Es impresionante. Tengo que quitar a la gente de la platea porque se llena el teatro cada dia, cinco o seis veces. És impresionante. Es extraordinario. No has venido a verme cabezón!
EMMA: Encara no hi has anat?
TONI: És que estic molt ocupat... i bueno... tinc altres coses. És cert Arturo, que quieres hacer "L'Habitació del nen" con algunos retoques, para llevártela a Madrid?
ARTURO: Bueno, estuve el otro día... que tal estás, Telma?
EMMA: I Louise.
TONI: Emma...
ARTURO: Elga. Estoy encantado de saludarte, eres una gran actriz, principiante, pero tienes ya esa garra, esa... chatina, joder, cómo estás, cómo estás! Estás para mojar pan! Bueno, Arturo estuvo en la sala Piuré...
EMMA: Lliure, Lliure.
ARTURO: Es que poneis unos nombres muy raros, todo es rarísimo, hablais muy extraño. A veces digo a la gente en la calle: "pero quítese la patata de la boca, que no le entiendo...!" Joder, chatín, no te entiendo! Vamos a cambiar esta obra "La habitación del nen", vamos a hacer, por ejemplo, "El chiringuito del niño" en Madrid. Va a ser algo mucho más liviano, el texto es un poco largo, no? Vamos a cortarlo, vamos a poner un poco de revista i en medio habrá unos chistes de Marianico el corto. Vamos a hacerlo un poco más llevadero, porque al final heché una cabezadita también en la obra.
TONI: Es el teatre que funciona més a Madrid, no?
ARTURO: Funcionaria mucho mejor aquí, de ésta manera.
TONI: No, si ells tenen ple, eh? No cal retocar res.
EMMA: No cal retocar-la gaire.
ARTURO: Estaría mucho mas lleno con mis ideas.
TONI: Si no cabe más gente. Está lleno, no hi cap ja més gent, m'enten?
ARTURO: Yo tengo una propuesta. Quisiera proponerte... Dafne.
TONI: Ara Dafne?
ARTURO: ¿Cómo se llama?
EMMA: Emma, Emma, mira que és fàcil, eh?
ARTURO: Eva, Eva...
TONI: Emma!
ARTURO: Te quería hacer una propuesta Telma, pues fíjate que ya acabamos en unos meses "Esmoquin", acaba ya Arturo.
TONI: ¿Cuándo acabais? Porque no acabais nunca, eh?
ARTURO: Pues acabaremos en octubre del... 2007.
EMMA: Per què encara teniu gent?
ARTURO: Lleno, lleno chatina! Me gustaría ofrecerte una entrada para venir a verme, pero...
EMMA: Però no, no...
TONI: ¿Es cierto que poneis "dummies" en los asientos?
ARTURO: Bueno, he tenido, a veces, terror de que alguna persona en la platea estuviera muerta... pero no, son señores que viene con peluca y al final de la función resucitan. Es un milagro, es extraordinario!
TONI: Va, el projecte, per anar acabant...
ARTURO: "Esmoquin" acaba su vida pero viene "Chaqué", la siguiente obra que voy a protagonizar.
EMMA: Per no repetir-te.
ARTURO: I entonces tu... Gema, que viéndote así, aquí, chatina, pues fíjate que eres la más bella corbata de seda de mi armario. Quiero ofrecerte un papel, con toda humildad, para que aprendas como es el veneno del teatro, como aprender de Arturo, como hacer teatro, verdad? ¿Quieres hacer un papel en "Chaqué"? En el 2007, cuando acabe "Esmoquin", en el teatro Novedades que tenia aluminosis, hasta que llegué yo y de repente se hizo el milagro y ahora está estupendamente.
EMMA: Veus que bé.
ARTURO: ¿Que tal? ¿Como tienes la agenda?
EMMA: Ho tinc pleníssim!
TONI: Tot ple perquè està fent altres coses...
EMMA: Fins el 2030 ho tinc fatal!
TONI: Es com la Caballé. Té una agenda la Emma...
ARTURO: Pues entonces nos llamamos y ahora te voy a dedicar una corbata de las mias de seda, ¿que te pongo?
EMMA: Para Telma, com amor.
ARTURO: Para Melva, con amor, Arturo. Le voy a dar un beso a la corbata. Se que me admiras...
EMMA: Sí, i tant!
ARTURO: Podría decir lo mismo de ti, pero no...
EMMA: No m'has vist mai.
ARTURO: Todavía no puedo admirarte.
(MÚSICA)
TONI: Hem de fer referència abans que marxi l'Emma, dels propers capítols... s'han començat a rodar o no, de Majoria Absoluta?
EMMA: Sí, sí, sí.
TONI: Ha anat molt bé aquesta sèrie.
EMMA: Déu ni do. Molt bé.
TONI: D'audiències...
EMMA: Molt bona audiència i em sembla que es tornarà a emetre a mitjans de març. Estem grabant des del gener i es tornarà al març pel que m'han dit avui.
TONI: Vaig llegir que us separàveu, a la sèrie?
EMMA: No! Qui t'ho ha dit això?
TONI: Doncs ho vaig llegir no sé on....
EMMA: Ja, ja... diuen moltes coses. Però no, no ens separem.
TONI: Vaig llegir que el posaven a la presó, pot ser?
EMMA: De moment no, potser d'aquí uns capítols, que jo no se com acaba. (Riu)
SR. MARCELÍ: El que si que m'han explicat, és que a l'obra de teatre aquesta que fa...
TONI: Sí, "L'Habitació del nen"
SR. MARCELÍ: Es veu que amb l'altre actor...
EMMA: Sí.
SR. MARCELÍ: Es fan uns petons, una cosa... tremenda... i no són parella.
TONI: I què? Això és teatre.
EMMA: (Riu)
SR. MARCELÍ: Però fan uns petons... que... això no és teatre.
EMMA: Sap que passa Sr.Marcelí, estem a una distància tan curta que no ho podem fer de mentida. Això ens ho va dir el director, eh? Ens va dir, no ho feu tan de mentida perquè sino es veu molt... esteu a tocar...
SR. MARCELÍ: Això em recorda quan van sortir les pel.lícules S, que sortien totes les actrius... "exigencias del guión".
EMMA: Home, però jo encara no me desnudo, eh? Ni me desnudaré!!!
SR. MARCELÍ: Ja, però es veu que amb l'altre noi que ho fa, es fan uns petons...
TONI: I dale!
EMMA: Amb el Pere.
SR. MARCELÍ: Tremenda, eh? Tremenda!
EMMA: Però vostè no ha vingut!
SR. MARCELÍ: No, no, no.
EMMA: Doncs ve molta gent gran, eh? No es pensi!
SR. MARCELÍ: Sí?
EMMA: Sí, és per tots els públics!
SR. MARCELÍ: Però si velluguen massa la grada... Potser que m'agafi.
EMMA: Agafi's! Però no cauen, eh?
SR. MARCELÍ: I a on ho fan?
TONI: Al Lliure.
EMMA: A la sala de Gràcia, eh? No allà dalt!
TONI: I fins quan?
EMMA: Fins el 9 de març, hem prorrogat una setmana i ja està, no es pot prorrogar més.
TONI: No ho entenc, una cosa que va bé i no es pot...
EMMA: Quan hi ha una companyia compromesa per després...
TONI: Que vagin a un altre lloc!
SR. MARCELÍ: Aquests del teatre no estan mai bé. Tot són queixes.
TONI: Emma, moltíssimes gràcies.
EMMA: Gràcies a vosaltres.
TONI: Ha estat un plaer i felicitats per l'obra. Us la recomano. Sinó no diria res i escolta... molt bé, molt bé! No, no: Us la recomano que m'ho vaig passar molt bé, em vaig quedar enganxat a la representació.
(MÚSICA)
Copyright © emmavilarasau.net 2003. Tots els drets reservats.
