Infàmia


Infàmia és un joc de miralls, d’esferes, de punts de vista. A l’Eva Dolç li ha caigut un tros de món al damunt, i està lesionada. Veurem com les ferides que ha patit per la caiguda, fereixen també a dos individus tendres, que encara no són del tot conscients del camí que han pres: la Sara i l’Aleix, dos intèrprets que semblen condemnats a patir l’emergència de ser perpètuament actors “emergents”. I, enmig d’un combat ferotge que farà entrar en crisi les vocacions de tots tres, apareixerà en Toni, un mefistofèlic astut, que els posarà a tots tres en solfa. Remourà tots els fonaments i aclarirà tots els dubtes, perquè els altres acabin entenent d’una vegada per totes, de què va en realitat aquest ofici.

Comentaris del director i autor:

Diàriament cal prendre decisions. Des de les més quotidianes i aparentment intranscendents, fins a les que poden determinar el curs d’una vida. Algunes poden provocar autèntic vertigen o ser extraordinàriament estimulants; però n’hi ha una que indiscutiblement ens marca de manera gairebé definitiva: la tria d’una professió; la voluntat de seguir una vocació, un instint que sovint no saps on neix, però que t’arrossega a ser allò que vols ser.

Quan encara som força joves, se’ns demana de fer la tria d’un camí que probablement determinarà la major part de la nostra vida, i ens farà ser, a ulls dels que ens envolten, aquell o aquella que –per damunt de tot-, desenvolupa un determinat ofici: en Jaume és metge, la Júlia és mestra, en Jofre és registrador de la propietat… Però si algú vol saber com són, què senten, si són feliços o poc empàtics, haurà de traspassar l’esfera professional, i penetrar en la seva intimitat. Perquè els metges no són per naturalesa de cap manera especial, oi? O sí? I els mestres? I els registradors de la propietat…?

I els actors i les actrius? Com són? Què fa que un jove que encara no sap qui és ni en quina mena de persona es convertirà, decideixi un bon dia dedicar la seva vida professional a fer i/o ser “d’altres”? La providència? La vanitat? La voluntat de servei? La inconsciència? No ho sé. No sé com són els intèrprets; no sé si hi ha “una” manera de “ser” actor o actriu. I com que no ho sé, no deixo de preguntar-m’ho des que treballo en aquest gremi.

Sempre he pensat que són “persones especials”; però quan els he conegut fora dels escenaris i de les sales d’assaig, m’he adonat que –com no podia ser d’altra manera-, són tan normals o tan excèntrics com ho pot arribar a ser un cirurgià, un professor d’autoescola o una secretària d’ajuntament. En definitiva, que són tan volubles com el comú dels mortals.

A Infàmia m’he fet moltes d’aquestes preguntes, i finalment he decidit que no tenia clara cap resposta. Però, tal com fan elles i ells, no he volgut deixar de jugar; de jugar amb els actors i les actrius. Perquè això sí que ho tenen: són juganers de mena, i cadascun d’ells té un punt de vista molt diferent sobre la seva vocació, sobre la seva tria, sobre la voluntat que els va moure i encara els mou a pujar dalt l’escenari cada nit, i llançar-se al buit de la ficció, esperant trobar una xarxa acollidora i ben real en braços dels espectadors.

Els espectadors; una gernació d’individus desconeguts, en favor dels quals els intèrprets fan el que fan, amb la voluntat d’emocionar-los, divertir-los, entretenir-los, mostrar-los punts de vista insòlits sobre el món on viuen, o simplement traslladar-los a d’altres mons i evadirlos de la crua realitat. Però, en què consisteix l’ofici d’espectador? Una altra pregunta important. Tot i que aquesta potser l’haureu de respondre vosaltres mateixos…

I és per això que he volgut jugar amb els actors i les actrius: per veure de prop com els espectadors us involucreu –o no-, en el joc de la mentida. Perquè necessàriament també em pregunto sovint en què consisteix el vostre “ofici”: per què hi ha gent disposada a deixarse enganyar pel preu d’una entrada? Per què?

Infàmia és un joc de miralls, d’esferes, de punts de vista. I és també la història d’una decisió presa per una dona convençuda que sap el que no vol. Una dona que passa per damunt de tot i de tothom, per tal que ningú no li passi per sobre. Una actriu que haurà de fer front a una decisió definitiva, però potser no del tot irreversible.

Coneixerem l’Eva Dolç (Emma Vilarasau), una dona a qui li ha caigut un tros de món al damunt, i està lesionada. I veurem com les ferides que ha patit per la caiguda fereixen també dos individus tendres, que encara no són del tot conscients del camí que han pres: la Sara (Anna Moliner) i l’Aleix (Francesc Ferrer), dos actors que semblen condemnats a patir l’emergència de ser perpètuament “emergents”.

I enmig d’un combat ferotge que farà entrar en crisi les vocacions de tots tres, apareixerà en Toni (Jordi Boixaderas), un mefistofèlic astut, que els posarà a tots tres en solfa; que remourà tots els fonaments i aclarirà tots els dubtes, perquè els altres acabin entenent d’una vegada per totes, de què va en realitat aquest ofici. L’ofici d’actor; l’ofici d’actriu. L’ofici d’enganyar-nos a tots, pel preu d’una entrada.

Pere Riera.


Equip tècnic

Autor ............................... Pere Riera
Direcció ........................... Pere Riera
Escenografia ..................... Sebastià Brosa
Il·luminació ...................... Albert Faura
So .................................. Jordi Bonet
Vestuari ........................... Berta Riera
Caracterització .................. Toni Santos


Equip artístic

Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Anna Moliner i Francesc Ferrer.